Resum:
La ponència presentada per el professor F. Soriguera intentarà donar resposta a la pregunta de si circulant més lent es pot arribar abans.

La limitació variable de velocitat en autopista, persegueix tres objectius bàsics: millorar la fluïdesa del trànsit, reduir les emissions contaminats al medi i reduir la sinistralitat. Els dos últims objectius són clars i quantificables (quantitat de contaminants emesos i nombre de sinistres), mentre que millorar la fluïdesa del trànsit resulta un concepte més ambigu. Entenem com a millora de la fluïdesa del trànsit l’increment de l’eficiència de l’autopista entesa com a “thoroughtput” en terminologia anglosaxona, és a dir, invertir menys vehicles•hora de viatge per a produir uns mateixos vehicles•km. Això ve a ser l’augment de la velocitat mitjana global de funcionament de l’autopista. Aquesta definició porta implícit que per a que la mesura sigui clarament positiva en termes de fluïdesa del trànsit caldrà un augment de la capacitat del corredor (veh/h) que suposarà una reducció de la duració i longitud de les cues amb parades i arrancades contínues (stop&go) i una reducció del temps de viatge total. En definitiva, el que es pretén és circular més lent amb l’objectiu d’arribar abans. Aquesta afirmació que pot semblar contradictòria té el seu fonament en un canvi de model: passant d’un sistema de velocitats altes durant una part del trajecte i stop&go durant l’altra; a un sistema amb velocitats acotades durant la primera part a canvi de que el tram de circulació interrompuda sigui menor. En el límit, tot i que no es millori el temps de viatge, també es considerarà com a més eficient una autopista en que les parades i arrancades siguin menors, i en canvi es mantingui una velocitat més uniforme.

La ponència que es va presentar va aporta una visió conceptual, corroborada per dades empíriques, de les diferents estratègies de gestió del limit de velocitat en autopistes metropolitanes, amb l’objectiu d’entendre les lleis que governen el flux de trànsit i obtenir un manual de bones pràctiques per tal de que aquest tipus de mesures resultin tan beneficioses com sigui possible en els tres objectius comentats: fluïdesa, emissions i sinistralitat.

Resum:
 El transport és un dels més grans consumidors d’energia i una de les fonts més importants d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i en conseqüencia de contribució al canvi climàtic, així com d’emissions d’altrs contaminants, com el NOx i les partícules PPM10, que tenen importants impactes en la salut, raons per les quals els conceptes de sostenibiltat i les seves implicacions han anat guanyant terreny en tots els plantejaments i propostes relatives als sistemes de transport.

La mobilitat és un fenomen social i econòmic que té els seus orígens en els diferents processos socioeconòmics que generen les necessitats de desplaçament de les persones entre els diferents punts de generació i atracció de les activitats resultants d’aquests processos, o de les mercaderies i serveis necessaris per a la seva realització.

La funció del sistema de transport és garantir que els materials necessaris per la producció estiguin a la disposició dels processos en el lloc i l’instant adients, així com les persones que amb el seu treball els fan possibles, alhora que asseguren l’arribada dels productes produïts als mercats així com la realització de qualsevol altre tipus d’activitat que faci necessari un desplaçament.

La qüestió es com podem assolir els objectius de la sostenibilitat pel que fa a les reduccions de consums energètics i emissions contaminants causades pels transport, alhora que es satisfan les necessitats de mobilitat imprescindibles pel manteniment de les activitats socials i econòmiques.